El Dux Tebdemir i el seu temps
Albert Ribera Lacomba
Miquel Rosselló Mesquida
2019
[page-n-1]
202 /
[page-n-2]
El duX Tebdemir
i el seu temps
Albert Vicent Ribera i Lacomba, ICAC
Miquel Rosselló Mesquida
Aquest interessant personatge formava en la seua joventut part del cercle pròxim al rei Ègica (687-702).
Posteriorment va comandar una flota que va derrotar els
bizantins en una incursió naval. Quan els àrabs van arribar
al sud valencià, els va fer front amb sort adversa, encara que va negociar un pacte pel qual, en canvi de tributs,
es va mantindre com el senyor de set ciutats i d’un ampli
territori del sud-est de la península Ibèrica. Probablement
va ser l’últim dux, governador, visigot de la província
Carthaginensis marítima, o Aurariola. Sis d’aquestes ciutats es concentren en les actuals províncies d’Alacant,
Albacete i Múrcia, i l’última, Balantala, no s’ha identificat
amb certesa, encara que deu ser Valentia, tant per l’evident semblança toponímica, com per la no excessiva
distància amb les altres i la seua pertinença a la mateixa
província Carthaginensis.
◁ Anagrama amb el nom del propietari del palau
Aquesta assimilació, a més, encaixa i interrelaciona fàcilment aquest personatge amb el palau de Pla de
Nadal, a catorze quilòmetres de València, on s’ha trobat
un anagrama i un grafit amb un antropònim semblant
a Teodomir, com s’exposa en un altre capítol d’aquesta
obra. El refinament, riquesa i simbolisme iconogràfic de
Pla de Nadal s’adapta molt bé amb el que es coneix de
la vida i la personalitat de Teodomir. Un cronista ho va
descriure com: «Fuit enim Scripturarum amator, eloquentia mirificus, in praeliis expeditus», el que retrata la triple
naturalesa de la formació dels visigots laics: religiosa, literària i militar.
Teodomir també devia representar l’augment del
poder de la noblesa enfront del rei, en un moment en què
les fonts reflecteixen el fracàs de la centralització i d’un
estat visigot fort, amb els duces provincials que formaven una aristocràcia protofeudal que concentrava en les
seues mans el poder civil i militar.
de Pla de Nadal. Foto: Rafa de Luis
/ 203
[page-n-3]
Pla de Nadal. Detall del moment
d’aparició d’un fust de columna i
un capitell durant l’excavació. Arxiu
Museu de Prehistòria de València.
Teodomir, frontissa de dues èpoques: guerra i pacte
Les primeres notícies que es coneixen de Teodomir
són de la seua joventut, en què va ser guàrdia reial, garding d’Ègica, el 693, i va estar a punt de perir en una
fallida conspiració contra el rei. Entre el 700 i 702, en el
regnat conjunt d’Ègica i Vítiza, va repel·lir una incursió
naval bizantina, de la qual no es coneix la procedència,
encara que hi haja opcions, com Septem (Ceuta), les
Balears, Sicília o Carthago. El cas és que, en els inicis
del segle viii, s’ha constatat que el litoral de la província
Carthaginensis, després de més de setanta anys de calma,
va tornar a patir incidents bèl·lics controlats per les tropes visigodes al comandament de Teodomir que, paradoxalment ha transcendit més pel seu paper negociador,
després de ser vençut pels àrabs prop d’Oriola, el 713,
que per aquesta victòria.
204 /
Entre la primera vegada que tenim constància de
Teodomir en aquest territori, 700-702, i la segona, 713,
va passar més d’una dècada, la qual cosa porta a suposar que aquest important dignatari devia residir contínuament a la zona durant aqueix període. Les fonts
islàmiques refereixen que quan els àrabs van arribar al
sud-est de la península Ibèrica, el 713, van véncer les
gents d’Oriola, —Orta?—, València, Dénia i Alacant, i van
pactar amb el seu cap, el mencionat Teodomir, les condicions de la seua submissió, que deixava les autoritats
visigodes amb les seues funcions i privilegis en canvi
d’un tribut anual, en moneda i espècie. Poc després,
el nostre personatge va haver d’anar a Damasc amb el
governador àrab Mussa i altres prominents personatges
per a entrevistar-se amb el califa.
[page-n-4]
El territori del Pacte de Teodomir
L’àrea que comprenia aquest pacte es pot delimitar
a través de les ciutats que s’hi mencionen, totes, menys
una, d’acceptada identificació: Lorca, Oriola, Laqant/
Alacant, Mula, B.q.s.ra/Begastri, Iyyuh/Eio/Elo. En altres
versions es canvia Begastri per Ils/Ilici.
Els dubtes se centren en la identificació de B.l.n.t.la/
B.n.til·la, que normalment es transcriu com «Balantala».
Com les restants se centren en el sud-est, en les actuals
províncies de Múrcia, Albacete i Alacant, se’n considerava
problemàtica la identificació amb València, aparentment
més allunyada de les altres, encara que toponímicament
devia ser extraordinàriament convincent i es troba a faltar una altra alternativa raonable. Deu ser Valentia, no
sols per la semblança toponímica i la no excessiva distància amb les restants, sinó que, a més, i sobretot, per
la seua comuna pertinença a la mateixa província, la
Carthaginensis, amb la qual cosa en conjunt presenten
una clara coherència territorial.
A més, després de les troballes de Pla de Nadal,
València és encara més clar que devia ser aqueixa no lo-
Pla de Nadal. Grafit de Teudinir.
Museu de Prehistòria de València.
calitzada Balantala. Els següents arguments potser avalen la identificació:
• La coincidència del topònim.
• Les troballes de Pla de Nadal, a Riba-roja de Túria,
on, en una vil·la àulica, pròpiament un palau, de la
fi del segle vii, s’ha trobat un medalló de pedra amb
l’anagrama d’un «Tebdemir». Aquests anagrames,
normals en les llegendes de monedes visigodes,
precisament apareixen en les últimes monedes de la
seca de Valentia i Saguntum. En el revers d’una veneEl dux Tebdemir i el seu temps. A. V. Ribera i Lacomba, M. Rosselló Mesquida
ra d’aquest edifici també va aparéixer un grafit amb
el nom «Teudimir», que ha de correspondre al mateix
personatge, que devia ser el constructor de l’edifici,
el coetani i famós Teodomir.
• La menció que les tropes de València lluitaren contra els àrabs, el 713, al costat de les d’Alacant, Dénia,
Oriola i la desconeguda Orta, sota el comandament
de Teodomir, devia implicar que aquest personatge
/ 205
[page-n-5]
sada a l’últim monarca, Roderic, dux de la Bètica, un altre
representant d’aquests senyors regionals.
La menció, en l’anònim de Ravenna, de la província
d’Aurariola, devia donar carta de naturalesa a aquesta
província litoral i que Teodomir fora el seu dux provinciae.
En aquesta línia, s’ha descobert recentment l’existència
de la seca Aurariola, que va encunyar moneda almenys
en el regnat de Sisebut. Les altres dues seques del territori valencià, Valentia i Saguntum, que van funcionar a
l’uníson en dos períodes curts de temps, potser ho feren
pels mateixos motius conjunturals, una situació d’inestabilitat i conflicte bèl·lic, amb la presència anòmala de
Vista est de la nau central de Pla de Nadal en l’actualitat.
Foto: Albert Vicent Ribera
contingents militars a què anaven dirigides les monedes.
No creiem que siga casualitat que la segona etapa d’activitat de les dues seques valencianes coincidisca amb els
regnats d’Ègica i Vítiza, i amb la llarga estada en aquestes
devia ser el cap militar visigot del territori comprés
entre Lorca i Oriola, al sud, i València.
terres de Teodomir.
L’absència, entre les ciutats que van continuar en
mans de Teodomir, de llocs tan rellevants com Saetabis
Si traslladem aquest espai a l’estructura administrativa d’època visigoda, fàcilment s’assimila el nostre personatge a un dux provincial que potser governava un territori que, no creiem que casualment, coincidira amb els
límits del litoral de la província Carthaginensis. Teodomir
devia ser el representant oficial de l’estat visigot, que és
com apareix en arribar Abd el-Aziz. Les turbulències del
final del regne visigot potser l’havien convertit en un dels
poderosos duxs, autèntics senyors protofeudals, típics
de les raneres de la monarquia toledana i que no sempre
acataven les ordres reials, com pot ser el cas, per la seua
condició de membre destacat de la facció de Vítiza, opo206 /
i Dianium, que van ser seus episcopals, o la mateixa
Saguntum, també es pot entendre com que devien ser
expressament excloses del pacte i ocupades pels àrabs,
donades les seues especials característiques militars i
estratègiques, enfront de les altres, que excepte Valentia
i Ilici, van ser centres menors. El caràcter palatí de l’edifici de Pla de Nadal indueix a pensar que en l’entorn de
València hauria d’estar la residència oficial de Teodomir i
el seu centre de poder. Es planteja la possibilitat que no
fora erigit a finals del segle vii, sinó ja en el segle viii, després del 713, quan la seua autoritat segurament devia ser
encara major que en l’etapa visigoda.
[page-n-6]
Pla de Nadal. Detall de la decoració de les impostes dels arcs de
la planta baixa. Foto: Rafael de Luis
El contingut del pacte és una preciosa font d’informació sobre l’activitat econòmica del moment, ja que,
al costat de la imposició monetària en or, hi detalla els
productes i quantitats que s’havien de tributar en espècie
als nous que ara exercien el poder, en concret: blat, ordi,
vinagre, mel i oli.
La ciutat de Valentia
Davant de la innegable activitat del complex construït al voltant del palau de Pla de Nadal, a la ciutat de
València, al contrari, l’escassa o nul·la evidència arqueològica indica una paràlisi edilícia i una certa perduració sense a penes canvis del nucli cristià fins mitjan del
segle viii.
Encara que no es descarta que algunes de les grans
tombes col·lectives del cementeri del grup episcopal
també arribara a aquest moment, amb aquest període
final només es relaciona la tercera fase de la necròpolis, la denominada mossàrab, de la qual ens han arribat
poques sepultures, sempre situades al voltant dels dos
centres d’atracció funerària: la memòria martirial i el
El dux Tebdemir i el seu temps. A. V. Ribera i Lacomba, M. Rosselló Mesquida
/ 207
[page-n-7]
Pla de Nadal. Façana principal de la vil·la on es conserven l’arrancada de
les finestres i els basaments dels suports del pòrtic d’entrada. Foto Rafael de Luis.
208 /
[page-n-8]
mausoleu cruciforme. Aquest últim cementeri cristià es
En l’entorn de la ciutat, a partir del segle x, ja s’ha-
caracteritza per la tornada als sepulcres individuals dins
via consolidat i organitzat un entramat de regadius, com
de fosses delimitades per pedres de xicoteta i mitjana
deixa constància un molí trobat molt prop de la ciutat.
grandària. Encara que aquestes tombes suposen la per-
En el territorium o en les seues proximitats, es coneix
duració innegable del caràcter cristià de la zona, a més
una primerenca islamització (segle ix) d’enclavaments
del canvi tipològic funerari, també s’hi detecten altres
estratègics com Alzira ‘Jazīrat Xuqar’ en un meandre del
indicis de la nova situació, en trobar-se entre les pedres
Xúquer que controlava el pas sobre el riu i el castell de
que formaven les noves tombes elements del mobilia-
Cullera, que vigila la desembocadura del mateix riu, zona
ri litúrgic, com fragments de cancells i d’altars, la qual
d’arribada de la preada fusta dels boscos de l’interior. La
cosa devia significar els primers passos de la desafecció
islamització del territori i la ciutat de València, doncs, no
al culte cristià.
es degué iniciar el 711, sinó quaranta anys més tard, per
Fins al segle x no s’aprecia nova activitat constructiva. A l’antic barri episcopal, va sorgir un barri artesanal
implantar-se definitivament en el segle x, quan aquesta
zona es va incorporar al califat de Còrdova.
sobre la memòria martirial i l’antiga cúria que van ser derrocades, mentre que de la fase constructiva visigoda en-
Després de Teodomir.
cara es van utilitzar, fins al segle xi, les estructures d’abas-
El final de la primera època cristiana (segle viii)
timent hidràulic: el pou i la sénia. El baptisteri va ser molt
A la zona valenciana, el sobtat col·lapse del regne
restaurat al seu interior i en els segles xi i xiii va ser integrat
visigot, provocat el 711 per la invasió àrab, no va suposar
en les fortificacions de l’alcàsser, mentre que el mausoleu
una ràpida ruptura de la societat ja que la islamització
cruciforme es va transformar en uns banys i la catedral,
va ser un procés lent, que en llocs com Còrdova només
en mesquita. També en el segle X, en la part nord, al costat
culminarà en el segle x. En la major part del País Valencià,
del riu, i en uns quants llocs, s’han assenyalat instal·laci-
a més, a través del pacte de Teodomir, el forma de vida
ons per al tractament de pells, indici clar d’una certa or-
anterior va romandre bastant inalterada fins mitjan del
ganització de la vida artesanal i comercial lligada al retorn
segle viii, quan, en el sud, el que devia ser la cora de
de forma de vida urbana, perduda durant part del segle
Tudmir, la instal·lació organitzada de contingents àrabs
viii i el ix. En el centre, on va estar el fòrum i el grup episco-
enquadrats militarment, va acabar amb aquesta perdu-
pal, la topografia islàmica es va imposar amb rotunditat
ració visigoda cristiana.
en el segle xi, que va cancel·lar el que poguera subsistir de
El context històric general potser indica que la isla-
la ciutat cristiana, que va tornar a ressorgir en el segle xiii,
mització es va accelerar entre el 743 i 744, amb l’arribada
amb l’inici d’una nova cristianització dels topònims, que
i l’assentament en la zona alacantina i murciana d’una
són els que persisteixen en l’actualitat.
fracció egípcia de l’exèrcit sirià de Balg, un dels compo-
El dux Tebdemir i el seu temps. A. V. Ribera i Lacomba, M. Rosselló Mesquida
/ 209
[page-n-9]
nents del qual, Jattab, encara en vida de Teodomir, es va
casar amb la seua filla, que va aportar dues alqueries com
a dot i va encetar la integració de les antigues elits amb
els nouvinguts d’estirp àrab. Un dels seus descendents, en
el segle x, encara era cadi de Sharq al-Andalus, el territori entre Oriola i Tortosa. Al contrari, la zona al voltant de
València va veure la instal·lació, més o menys espontània
però majoritària, de nuclis berbers que ben prompte, ja
en la segona meitat del segle viii, van posar de manifest
la seua escassa afecció al poder central cordovés, donant
suport a usurpadors, com Abdallah, dit «Balansí», que va
arribar a veure reconegut el seu control polític del territori valencià per l’emir omeia de Còrdova, el seu nebot.
L’autonomia de facto d’aquesta àrea serà el seu estat normal fins a la implantació del Califat.
En aquest context d’inestabilitat, les fonts històriques assenyalen que, entre el 778 i 779, Valentia va ser
destruïda en el transcurs d’una revolta, moment que
devia posar el final de la ciutat tardoantiga i l’inici de la
islàmica. No obstant això, l’arqueologia de València ha
sigut molt parca per a aquests moments de transició,
tant per al segle viii com per al ix. On l’arqueologia s’ha
mostrat eloqüent per a aquest moment és al Tolmo
de Minateda (Hellín, Albacete), una de les ciutats del
Pacte, que s’ha convertit, al costat de Mèrida, en el millor referent arqueològic d’aquest període. No podem
deixar de mencionar l’ocupació de la seua basílica en el
segle viii per una modesta zona artesanal, clara evidència de la desafecció al culte cristià i de la continuïtat
dels antics edificis.
210 /
De l’interior de les províncies de Castelló i València,
i del nord de la d’Alacant es coneixen un seguit de jaciments en altura que devien estar habitats entre els segles viii i x, la cultura material dels quals és extremament
pobra, limitada i senzilla, dominada per les denominades «olles valencianes». Devia ser el cas de Muntanya
Mollet (Vilafamés), Muntanya Marinet (Xodos), Castellar
de Meca (Aiora), el Molón (Camporrobles) i el Pic Negre
(Cocentaina). Caldria veure en aquests llocs els assentaments inicials d’aqueixos grups berbers. Més al sud, la datació entre els segles viii i x del cementeri islàmic instal·lat
sobre l’antiga Lucentum devia ser un clar indici de la primerenca islamització d’aquesta zona.
El semblant destí fatal de quasi totes les ciutats integrades en el Pacte, almenys de les que es coneixen arqueològicament (Elo, Ilici, Valentia, Lucentum), unides
per un clar procés desintegrador i desurbanitzador, que
va acabar amb la seua desaparició per abandó, trasllat o
destrucció, devia assenyalar que, a partir de fins la fi segle
viii, el principal i quasi únic desenrotllament urbà potser
es donava només en els nous nuclis musulmans, origen
de les actuals Hellín, Elx o Múrcia, on es devien instal·lar
els forans i els pobladors locals que es convertien a l’islam. Només València va perdurar, sense descartar un cert
període d’abandó, encara que cada vegada pareix més
evident la seua escassa o nul·la importància fins al segle
x, etapa en què va arribar a perdre el seu nom, substituït
pel de Madinat al-Turab ‘la ciutat de terra’, de controvertida traducció i de no menys debatuda interpretació, encara
que sempre relacionada amb la seua pèrdua de categoria.
[page-n-10]
Reconstrucció infogràfica del palau de Pla de Nadal.
Arquitectura virtual. Ajuntament de Riba-roja de Túria
El dux Tebdemir i el seu temps. A. V. Ribera i Lacomba, M. Rosselló Mesquida
/ 211
[page-n-11]
202 /
[page-n-2]
El duX Tebdemir
i el seu temps
Albert Vicent Ribera i Lacomba, ICAC
Miquel Rosselló Mesquida
Aquest interessant personatge formava en la seua joventut part del cercle pròxim al rei Ègica (687-702).
Posteriorment va comandar una flota que va derrotar els
bizantins en una incursió naval. Quan els àrabs van arribar
al sud valencià, els va fer front amb sort adversa, encara que va negociar un pacte pel qual, en canvi de tributs,
es va mantindre com el senyor de set ciutats i d’un ampli
territori del sud-est de la península Ibèrica. Probablement
va ser l’últim dux, governador, visigot de la província
Carthaginensis marítima, o Aurariola. Sis d’aquestes ciutats es concentren en les actuals províncies d’Alacant,
Albacete i Múrcia, i l’última, Balantala, no s’ha identificat
amb certesa, encara que deu ser Valentia, tant per l’evident semblança toponímica, com per la no excessiva
distància amb les altres i la seua pertinença a la mateixa
província Carthaginensis.
◁ Anagrama amb el nom del propietari del palau
Aquesta assimilació, a més, encaixa i interrelaciona fàcilment aquest personatge amb el palau de Pla de
Nadal, a catorze quilòmetres de València, on s’ha trobat
un anagrama i un grafit amb un antropònim semblant
a Teodomir, com s’exposa en un altre capítol d’aquesta
obra. El refinament, riquesa i simbolisme iconogràfic de
Pla de Nadal s’adapta molt bé amb el que es coneix de
la vida i la personalitat de Teodomir. Un cronista ho va
descriure com: «Fuit enim Scripturarum amator, eloquentia mirificus, in praeliis expeditus», el que retrata la triple
naturalesa de la formació dels visigots laics: religiosa, literària i militar.
Teodomir també devia representar l’augment del
poder de la noblesa enfront del rei, en un moment en què
les fonts reflecteixen el fracàs de la centralització i d’un
estat visigot fort, amb els duces provincials que formaven una aristocràcia protofeudal que concentrava en les
seues mans el poder civil i militar.
de Pla de Nadal. Foto: Rafa de Luis
/ 203
[page-n-3]
Pla de Nadal. Detall del moment
d’aparició d’un fust de columna i
un capitell durant l’excavació. Arxiu
Museu de Prehistòria de València.
Teodomir, frontissa de dues èpoques: guerra i pacte
Les primeres notícies que es coneixen de Teodomir
són de la seua joventut, en què va ser guàrdia reial, garding d’Ègica, el 693, i va estar a punt de perir en una
fallida conspiració contra el rei. Entre el 700 i 702, en el
regnat conjunt d’Ègica i Vítiza, va repel·lir una incursió
naval bizantina, de la qual no es coneix la procedència,
encara que hi haja opcions, com Septem (Ceuta), les
Balears, Sicília o Carthago. El cas és que, en els inicis
del segle viii, s’ha constatat que el litoral de la província
Carthaginensis, després de més de setanta anys de calma,
va tornar a patir incidents bèl·lics controlats per les tropes visigodes al comandament de Teodomir que, paradoxalment ha transcendit més pel seu paper negociador,
després de ser vençut pels àrabs prop d’Oriola, el 713,
que per aquesta victòria.
204 /
Entre la primera vegada que tenim constància de
Teodomir en aquest territori, 700-702, i la segona, 713,
va passar més d’una dècada, la qual cosa porta a suposar que aquest important dignatari devia residir contínuament a la zona durant aqueix període. Les fonts
islàmiques refereixen que quan els àrabs van arribar al
sud-est de la península Ibèrica, el 713, van véncer les
gents d’Oriola, —Orta?—, València, Dénia i Alacant, i van
pactar amb el seu cap, el mencionat Teodomir, les condicions de la seua submissió, que deixava les autoritats
visigodes amb les seues funcions i privilegis en canvi
d’un tribut anual, en moneda i espècie. Poc després,
el nostre personatge va haver d’anar a Damasc amb el
governador àrab Mussa i altres prominents personatges
per a entrevistar-se amb el califa.
[page-n-4]
El territori del Pacte de Teodomir
L’àrea que comprenia aquest pacte es pot delimitar
a través de les ciutats que s’hi mencionen, totes, menys
una, d’acceptada identificació: Lorca, Oriola, Laqant/
Alacant, Mula, B.q.s.ra/Begastri, Iyyuh/Eio/Elo. En altres
versions es canvia Begastri per Ils/Ilici.
Els dubtes se centren en la identificació de B.l.n.t.la/
B.n.til·la, que normalment es transcriu com «Balantala».
Com les restants se centren en el sud-est, en les actuals
províncies de Múrcia, Albacete i Alacant, se’n considerava
problemàtica la identificació amb València, aparentment
més allunyada de les altres, encara que toponímicament
devia ser extraordinàriament convincent i es troba a faltar una altra alternativa raonable. Deu ser Valentia, no
sols per la semblança toponímica i la no excessiva distància amb les restants, sinó que, a més, i sobretot, per
la seua comuna pertinença a la mateixa província, la
Carthaginensis, amb la qual cosa en conjunt presenten
una clara coherència territorial.
A més, després de les troballes de Pla de Nadal,
València és encara més clar que devia ser aqueixa no lo-
Pla de Nadal. Grafit de Teudinir.
Museu de Prehistòria de València.
calitzada Balantala. Els següents arguments potser avalen la identificació:
• La coincidència del topònim.
• Les troballes de Pla de Nadal, a Riba-roja de Túria,
on, en una vil·la àulica, pròpiament un palau, de la
fi del segle vii, s’ha trobat un medalló de pedra amb
l’anagrama d’un «Tebdemir». Aquests anagrames,
normals en les llegendes de monedes visigodes,
precisament apareixen en les últimes monedes de la
seca de Valentia i Saguntum. En el revers d’una veneEl dux Tebdemir i el seu temps. A. V. Ribera i Lacomba, M. Rosselló Mesquida
ra d’aquest edifici també va aparéixer un grafit amb
el nom «Teudimir», que ha de correspondre al mateix
personatge, que devia ser el constructor de l’edifici,
el coetani i famós Teodomir.
• La menció que les tropes de València lluitaren contra els àrabs, el 713, al costat de les d’Alacant, Dénia,
Oriola i la desconeguda Orta, sota el comandament
de Teodomir, devia implicar que aquest personatge
/ 205
[page-n-5]
sada a l’últim monarca, Roderic, dux de la Bètica, un altre
representant d’aquests senyors regionals.
La menció, en l’anònim de Ravenna, de la província
d’Aurariola, devia donar carta de naturalesa a aquesta
província litoral i que Teodomir fora el seu dux provinciae.
En aquesta línia, s’ha descobert recentment l’existència
de la seca Aurariola, que va encunyar moneda almenys
en el regnat de Sisebut. Les altres dues seques del territori valencià, Valentia i Saguntum, que van funcionar a
l’uníson en dos períodes curts de temps, potser ho feren
pels mateixos motius conjunturals, una situació d’inestabilitat i conflicte bèl·lic, amb la presència anòmala de
Vista est de la nau central de Pla de Nadal en l’actualitat.
Foto: Albert Vicent Ribera
contingents militars a què anaven dirigides les monedes.
No creiem que siga casualitat que la segona etapa d’activitat de les dues seques valencianes coincidisca amb els
regnats d’Ègica i Vítiza, i amb la llarga estada en aquestes
devia ser el cap militar visigot del territori comprés
entre Lorca i Oriola, al sud, i València.
terres de Teodomir.
L’absència, entre les ciutats que van continuar en
mans de Teodomir, de llocs tan rellevants com Saetabis
Si traslladem aquest espai a l’estructura administrativa d’època visigoda, fàcilment s’assimila el nostre personatge a un dux provincial que potser governava un territori que, no creiem que casualment, coincidira amb els
límits del litoral de la província Carthaginensis. Teodomir
devia ser el representant oficial de l’estat visigot, que és
com apareix en arribar Abd el-Aziz. Les turbulències del
final del regne visigot potser l’havien convertit en un dels
poderosos duxs, autèntics senyors protofeudals, típics
de les raneres de la monarquia toledana i que no sempre
acataven les ordres reials, com pot ser el cas, per la seua
condició de membre destacat de la facció de Vítiza, opo206 /
i Dianium, que van ser seus episcopals, o la mateixa
Saguntum, també es pot entendre com que devien ser
expressament excloses del pacte i ocupades pels àrabs,
donades les seues especials característiques militars i
estratègiques, enfront de les altres, que excepte Valentia
i Ilici, van ser centres menors. El caràcter palatí de l’edifici de Pla de Nadal indueix a pensar que en l’entorn de
València hauria d’estar la residència oficial de Teodomir i
el seu centre de poder. Es planteja la possibilitat que no
fora erigit a finals del segle vii, sinó ja en el segle viii, després del 713, quan la seua autoritat segurament devia ser
encara major que en l’etapa visigoda.
[page-n-6]
Pla de Nadal. Detall de la decoració de les impostes dels arcs de
la planta baixa. Foto: Rafael de Luis
El contingut del pacte és una preciosa font d’informació sobre l’activitat econòmica del moment, ja que,
al costat de la imposició monetària en or, hi detalla els
productes i quantitats que s’havien de tributar en espècie
als nous que ara exercien el poder, en concret: blat, ordi,
vinagre, mel i oli.
La ciutat de Valentia
Davant de la innegable activitat del complex construït al voltant del palau de Pla de Nadal, a la ciutat de
València, al contrari, l’escassa o nul·la evidència arqueològica indica una paràlisi edilícia i una certa perduració sense a penes canvis del nucli cristià fins mitjan del
segle viii.
Encara que no es descarta que algunes de les grans
tombes col·lectives del cementeri del grup episcopal
també arribara a aquest moment, amb aquest període
final només es relaciona la tercera fase de la necròpolis, la denominada mossàrab, de la qual ens han arribat
poques sepultures, sempre situades al voltant dels dos
centres d’atracció funerària: la memòria martirial i el
El dux Tebdemir i el seu temps. A. V. Ribera i Lacomba, M. Rosselló Mesquida
/ 207
[page-n-7]
Pla de Nadal. Façana principal de la vil·la on es conserven l’arrancada de
les finestres i els basaments dels suports del pòrtic d’entrada. Foto Rafael de Luis.
208 /
[page-n-8]
mausoleu cruciforme. Aquest últim cementeri cristià es
En l’entorn de la ciutat, a partir del segle x, ja s’ha-
caracteritza per la tornada als sepulcres individuals dins
via consolidat i organitzat un entramat de regadius, com
de fosses delimitades per pedres de xicoteta i mitjana
deixa constància un molí trobat molt prop de la ciutat.
grandària. Encara que aquestes tombes suposen la per-
En el territorium o en les seues proximitats, es coneix
duració innegable del caràcter cristià de la zona, a més
una primerenca islamització (segle ix) d’enclavaments
del canvi tipològic funerari, també s’hi detecten altres
estratègics com Alzira ‘Jazīrat Xuqar’ en un meandre del
indicis de la nova situació, en trobar-se entre les pedres
Xúquer que controlava el pas sobre el riu i el castell de
que formaven les noves tombes elements del mobilia-
Cullera, que vigila la desembocadura del mateix riu, zona
ri litúrgic, com fragments de cancells i d’altars, la qual
d’arribada de la preada fusta dels boscos de l’interior. La
cosa devia significar els primers passos de la desafecció
islamització del territori i la ciutat de València, doncs, no
al culte cristià.
es degué iniciar el 711, sinó quaranta anys més tard, per
Fins al segle x no s’aprecia nova activitat constructiva. A l’antic barri episcopal, va sorgir un barri artesanal
implantar-se definitivament en el segle x, quan aquesta
zona es va incorporar al califat de Còrdova.
sobre la memòria martirial i l’antiga cúria que van ser derrocades, mentre que de la fase constructiva visigoda en-
Després de Teodomir.
cara es van utilitzar, fins al segle xi, les estructures d’abas-
El final de la primera època cristiana (segle viii)
timent hidràulic: el pou i la sénia. El baptisteri va ser molt
A la zona valenciana, el sobtat col·lapse del regne
restaurat al seu interior i en els segles xi i xiii va ser integrat
visigot, provocat el 711 per la invasió àrab, no va suposar
en les fortificacions de l’alcàsser, mentre que el mausoleu
una ràpida ruptura de la societat ja que la islamització
cruciforme es va transformar en uns banys i la catedral,
va ser un procés lent, que en llocs com Còrdova només
en mesquita. També en el segle X, en la part nord, al costat
culminarà en el segle x. En la major part del País Valencià,
del riu, i en uns quants llocs, s’han assenyalat instal·laci-
a més, a través del pacte de Teodomir, el forma de vida
ons per al tractament de pells, indici clar d’una certa or-
anterior va romandre bastant inalterada fins mitjan del
ganització de la vida artesanal i comercial lligada al retorn
segle viii, quan, en el sud, el que devia ser la cora de
de forma de vida urbana, perduda durant part del segle
Tudmir, la instal·lació organitzada de contingents àrabs
viii i el ix. En el centre, on va estar el fòrum i el grup episco-
enquadrats militarment, va acabar amb aquesta perdu-
pal, la topografia islàmica es va imposar amb rotunditat
ració visigoda cristiana.
en el segle xi, que va cancel·lar el que poguera subsistir de
El context històric general potser indica que la isla-
la ciutat cristiana, que va tornar a ressorgir en el segle xiii,
mització es va accelerar entre el 743 i 744, amb l’arribada
amb l’inici d’una nova cristianització dels topònims, que
i l’assentament en la zona alacantina i murciana d’una
són els que persisteixen en l’actualitat.
fracció egípcia de l’exèrcit sirià de Balg, un dels compo-
El dux Tebdemir i el seu temps. A. V. Ribera i Lacomba, M. Rosselló Mesquida
/ 209
[page-n-9]
nents del qual, Jattab, encara en vida de Teodomir, es va
casar amb la seua filla, que va aportar dues alqueries com
a dot i va encetar la integració de les antigues elits amb
els nouvinguts d’estirp àrab. Un dels seus descendents, en
el segle x, encara era cadi de Sharq al-Andalus, el territori entre Oriola i Tortosa. Al contrari, la zona al voltant de
València va veure la instal·lació, més o menys espontània
però majoritària, de nuclis berbers que ben prompte, ja
en la segona meitat del segle viii, van posar de manifest
la seua escassa afecció al poder central cordovés, donant
suport a usurpadors, com Abdallah, dit «Balansí», que va
arribar a veure reconegut el seu control polític del territori valencià per l’emir omeia de Còrdova, el seu nebot.
L’autonomia de facto d’aquesta àrea serà el seu estat normal fins a la implantació del Califat.
En aquest context d’inestabilitat, les fonts històriques assenyalen que, entre el 778 i 779, Valentia va ser
destruïda en el transcurs d’una revolta, moment que
devia posar el final de la ciutat tardoantiga i l’inici de la
islàmica. No obstant això, l’arqueologia de València ha
sigut molt parca per a aquests moments de transició,
tant per al segle viii com per al ix. On l’arqueologia s’ha
mostrat eloqüent per a aquest moment és al Tolmo
de Minateda (Hellín, Albacete), una de les ciutats del
Pacte, que s’ha convertit, al costat de Mèrida, en el millor referent arqueològic d’aquest període. No podem
deixar de mencionar l’ocupació de la seua basílica en el
segle viii per una modesta zona artesanal, clara evidència de la desafecció al culte cristià i de la continuïtat
dels antics edificis.
210 /
De l’interior de les províncies de Castelló i València,
i del nord de la d’Alacant es coneixen un seguit de jaciments en altura que devien estar habitats entre els segles viii i x, la cultura material dels quals és extremament
pobra, limitada i senzilla, dominada per les denominades «olles valencianes». Devia ser el cas de Muntanya
Mollet (Vilafamés), Muntanya Marinet (Xodos), Castellar
de Meca (Aiora), el Molón (Camporrobles) i el Pic Negre
(Cocentaina). Caldria veure en aquests llocs els assentaments inicials d’aqueixos grups berbers. Més al sud, la datació entre els segles viii i x del cementeri islàmic instal·lat
sobre l’antiga Lucentum devia ser un clar indici de la primerenca islamització d’aquesta zona.
El semblant destí fatal de quasi totes les ciutats integrades en el Pacte, almenys de les que es coneixen arqueològicament (Elo, Ilici, Valentia, Lucentum), unides
per un clar procés desintegrador i desurbanitzador, que
va acabar amb la seua desaparició per abandó, trasllat o
destrucció, devia assenyalar que, a partir de fins la fi segle
viii, el principal i quasi únic desenrotllament urbà potser
es donava només en els nous nuclis musulmans, origen
de les actuals Hellín, Elx o Múrcia, on es devien instal·lar
els forans i els pobladors locals que es convertien a l’islam. Només València va perdurar, sense descartar un cert
període d’abandó, encara que cada vegada pareix més
evident la seua escassa o nul·la importància fins al segle
x, etapa en què va arribar a perdre el seu nom, substituït
pel de Madinat al-Turab ‘la ciutat de terra’, de controvertida traducció i de no menys debatuda interpretació, encara
que sempre relacionada amb la seua pèrdua de categoria.
[page-n-10]
Reconstrucció infogràfica del palau de Pla de Nadal.
Arquitectura virtual. Ajuntament de Riba-roja de Túria
El dux Tebdemir i el seu temps. A. V. Ribera i Lacomba, M. Rosselló Mesquida
/ 211
[page-n-11]